Si no es podia fragmentar l’Archivo General de la Guerra Civil Española ara ho està de facto amb el retorn de gran part dels papers catalans. La legislació espanyola i europea parla de la no fragmentació d’un arxiu recollit per una persona física o jurídica, l’arxiu espanyol no és tal, la unitat dels papers valencians sí que ho és per estar parlant de fons documentals arreplegades per persones físiques, associacions privades i administració pública. Encara queda gent qui ens preguntem què ha passat amb els arxius valencians expoliats pel franquisme i tot indica que és novament un tema que hem perdut, perquè l’hem oblidat. És obvi que no hi ha un sol mitjà de comunicació valencià amb capacitat ni voluntat d’investigació ni comptem amb cap suport del Consell però, i el poder municipal? què passa amb els agents socials que tant actius es mostraven? Catalunya, per representació del seu Govern, ja està mitjanament satisfeta i nosaltres amb ells?
Com que estic convençut que el reton dels papers valencians és una responsabilitat democràtica de la Generalitat i del Gobierno ací penge la intervenció que en el seu dia va realitzar el diputat Joan Ribó a les Corts, ara quan queden dos setmanes perquè es complisquen dos anys exactes de la mateixa. Aprofitant un dels titulars que més va pegar als diaris de tot l’Estat caldria tornar a preguntar-nos: estem perdent els papers?
Pregunta formulada por el Grupo Parlamentario Esquerra Unida-Els Verds-Esquerra Valenciana: Entesa (RE número 27.794). BOCV Nº 100/VI (25.04.05)
¿Cuales son los motivos por los que el Consell no ha pedido aún la documentación valenciana confiscada durante la guerra civil y almacenada en Salamanca?
Cortes Valencianas, 18 de abril de 2005
DS Pleno Nº 84 (21.04.05)El senyor Ribó i Canut:Doncs, sí. Este matí han dit que Felip V ens va robar els Furs. Hi van haver d’altres que ens van robar coses. Franco ens va robar molts papers.
El 26 d’abril del 38 un ministre de Franco, Serrano Suñer, creava la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, encarregada de requisar tota la documentació d’organismes republicans, partits, sindicats, “desafectos al Movimiento nacional y que sean susceptibles de suministrar al Estado información referente a la actuación de sus enemigos.”
El nostre país va patir aquest espoli en institucions, organitzacions i particulars. Avui, 65 anys després, els papers valencians, papers tacats de sang per servir per a condemnar a mort a moltes persones, a milers de persones, continuen en Salamanca, lluny dels seus legítims propietaris. El 17 de maig del 2004 aquestes Corts aproven, per unanimitat, en una comissió, amb els vots del seu grup, del Partit Popular, que sol•licite la devolució dels papers valencians requisats en Salamanca.
Senyor Camps, per què el seu govern ha fet cas omís a una demanda unànime d’aquestes Corts?
La senyora vicepresidenta primera:
Moltes gràcies, senyor diputat.
Té la paraula l’honorable president, senyor Camps.
El senyor president del Consell:
Gràcies, senyora presidenta.
Senyories.
Senyor Ribó, ja que estava parlant de fites històriques, podria haver continuat. Podria haver continuat. Comissió d’experts proposats pel president Rodríguez Zapatero respecte de l’arxiu de Salamanca: No als papers que no siguen estrictament els de la Generalitat de Catalunya, en la seua devolució.
Ministra de Cultura del govern de Rodríguez Zapatero: No als papers que no siguen de la Generalitat de Catalunya. Per tant, ja ficats en el que són les fites històriques, acabe vosté d’arredonir el que ha passat a Espanya, també, els últims mesos.
Moltes gràcies. (Aplaudiments)
La senyora vicepresidenta primera:
Moltes gràcies, senyor president.
Té la paraula el senyor Ribó.
El senyor Ribó i Canut:
Senyor Camps.
Mire, jo tinc ací la guia de tota la documentació valenciana en els arxius de Salamanca; està en algun lloc, també, en algun despatx del seu govern. Li vaig a citar alguns documents. Mire vosté: l’expedient 209 és de l’Hospital Provincial de Castelló; l’expedient 288 és del Govern Civil de València; l’expedient 327 és de l’Audiència Provincial de Castelló –tot en castellano, per suposat– l’expedient 439 és del Ayuntamiento de Alicante…
Podríem seguir: l’expedient 779 és de la Diputación Provincial de Castellón; el 831 és de la Diputación Provincial de Alicante; el 1.571 és d’una organització tan perillosa com el Colegio Oficial de Médicos de Alicante; etcètera.
Mire vosté, jo li he preguntat per què ha fet cas omís d’açò. I sap vosté que hi ha un article en el Reglament de les Corts que parla de quan no es compleixen unes proposicions no de llei. Ho sap perfectament. Eixe no és el problema. El problema dels documents expropiats no és un problema d’unitat d’arxius, com vostés estan dient, com el con seller ens va contar una vegada; no és un problema d’unitat d’arxius. L’arxivística internacional, el primer que diu és que els arxius han d’estar en el lloc de procedència. En el lloc de procedència. I l’Ajuntament de València, la Diputació de Castelló… té sistemes d’arxiu perfectes, perfectament desenvolupats. L’arxivística internacional diu que ha d’estar custodiat per l’organització que la va generar, i d’acord amb la utilitat en que es va a generar. Vostés no han fet absolutament res per a retornar estos papers. I li vull dir amb claredat: no és una qüestió d’arxius; és una qüestió de dignitat. Però sembla que aquesta dignitat, que algun moment vam somiar que en tenien, que s’havien oblidat dels seus plantejaments del vencedors, d’eixa línia que els uneix políticament amb els vencedors, que eren capaços de pensar d’una altra manera, que havien pensat que el patrimoni valencià –per exemple, el patrimoni de don Vicente Blasco Ibáñez, de la seua editorial Prometeu, que està en els arxius de Salamanca– era important per este país.
Nosaltres no estem d’acord amb les decisions que ha fet el Partit Popular. Ens sembla un pas, però anem a continuar demanant estos papers; anem a continuar demanant estos papers. I els hem de dir al Grup Socialista que també tinguen en compte la dignitat d’esta terra. Que pensen que hi ha documents, i podríem traure’ls dels arxius, que parlen d’organitzacions seues, de la UGT, del Partit Socialista. Que és una qüestió de dignitat. I els demane que també treballen per la dignitat.
Mire vosté, València va ser capital de la República. València del 32 al 39, el nostre país, va estar en una forma de govern legítima, que va ser usurpada mitjançant un cop d’Estat, mitjançant unes tropes i, després, brutalment reprimida. Els demane que treballen també per la dignitat, per d’alguna manera reconstruir aquest patrimoni històric. Ens han furtat uns papers que són nostres. I no donen excuses d’arxius com va donar el seu conseller. Els demane que tota l’enteresa que sembla imposar en el tema del valencià, sobretot quan es de fora, en el tema del Pla hidrològic, pensen també que estos papers són dels valencians, són nostres, i que tenim el mateix dret que els catalans i que els bascos, tenim el mateix dret. El que no tenim és la mateixa voluntat de defensar la dignitat de la nostra terra.
A nosaltres ens agradaria, senyor president, que per una vegada deixara de pensar només en eixe fil que els uneix als vencedors d’aquella guerra de fa molts anys, que pensaren que…
La senyora vicepresidenta primera:
Senyoria…
El senyor Ribó i Canut:
…entre els que van perdre també hi ha gent que, fins i tot, té plantejaments pareguts als seus, que són patrimoni de tots. Ens agradaria que pensaren alguna vegada per damunt del que els manen a Salamanca i a Madrid, que pensen en València,…
La senyora vicepresidenta primera:
Senyor Ribó, per favor.
El senyor Ribó i Canut:
…que pensen en els valencians. Nosaltres anem a continuar demanant-ho.
La senyora vicepresidenta primera:
Moltes gràcies, senyor Ribó. El temps se li ha acabat.
El senyor Ribó i Canut:
Anem a continuar demanant reconstruir la memòria històrica d’este país.
La senyora vicepresidenta primera:
Gràcies, gràcies, senyor Ribó.
El senyor Ribó i Canut:
I ens agradaria comptar… (inintel•ligible) i també amb vostés.
La senyora vicepresidenta primera:
Senyor Ribó, moltes gràcies.
Té la paraula, el molt honorable president.
El senyor president del Consell:
Gràcies, senyora presidenta.
Senyor Ribó, li ho dic una altra vegada: més clar, aigua. Les fites històriques que vosté ha dit respecte de l’arxiu s’ha parat just en el consell aquest d’experts, proposat pel president socialista del govern socialista que diu el que ha dit, i, aleshores, jo no sé si este consell d’experts forma part del fil conductor. No tinc ni idea. Perquè, haurà d’explicar-nos a mosatros això del fil conductor. No sé si és una classe d’electrònica o exactament de què estem parlant del fil conductor. De metafísica. Aleshores, metafísicament el fil conductor en estos moments està en el consell d’experts i en la ministra de Cultura, que són els que en estos moments han dit clarament: “No als papers que no siguen per a la Generalitat de Catalunya”. (Remors)
El fil conductor on realment acaba, on realment acaba és en Esquerra Republicana de Catalunya. (Remors. La vicepresidenta primera colpeja amb la maceta) I el fil conductor, de vegades, tira, tira del govern feble de Madrid i fa el que vol Esquerra Republicana de Catalunya. Aleshores, com tenen les claus i el fil, cada vegada que s’alça pel matí amb una nova idea lluminosa, lluminosa, el dirigent este d’Esquerra Republicana de Catalunya…
La senyora vicepresidenta primera:
Senyor Ribó, per favor.
El senyor president del Consell:
…tira del fil, tira del fil i fa que el president del Govern faça coses que moltes vegades no tenen sentit. Però, en qualsevol cas, les fites històriques en estos moments tenen una parada que jo crec que cal recordar, que és el consell d’experts, que és la ministra de Cultura, que és el president Rodríguez Zapatero i, per tant, mentre vosté desenfoque, desenfoque –com fan moltes vegades– la qüestió política respecte a esta qüestió, és molt difícil que tinguem la possibilitat que al final el discurs siga coherent, perquè el que ha fet ací també és una demostració d’in-co-he-rèn-cia, incoherència història, política i, sobretot, sobretot, de discursos que tinguen sentit en estos moments a la nostra comunitat, a la Comunitat Valenciana i a tot Espanya.
Jo crec que eixe fil que a vosté, que a vosté el té ficat en el passat, cada vegada que pregunta ací es demostra més: vosté està en el passat, nosaltres estem en el futur. I ací continuarem: nosaltres en el camí del futur i vostés en el camí (la vicepresidenta-primera colpeja amb la maceta) del passat, (remors), del passat, més demagògic…
La senyora vicepresidenta primera:
Senyor president, perdone un moment. Senyories, jo crec que el debat ha transcorregut amb una tranquil•litat que crec que és com es mereix esta cambra; per favor, deixem acabar al president. Hem atés, jo crec, a tots els oradors. Per tant, acabem, acabem en la correcta manera de comportar-nos en esta cambra.
Senyor Ribó, vosté sap que se li ha acabat el torn, ha tingut el temps que li correspon, segons el Reglament, per tant, li pregue que deixe acabar al molt honorable president. Moltíssimes gràcies, els ho agraïsc de veritat.
El senyor president del Consell:
Mire, senyor Ribó, amb tot el respecte i per acabar la meua intervenció, fa un esforç, fa un esforç, quan fa les preguntes, de ficar dos línies mitjanament coherents. Però, desgraciadament, després, en el seu raonament, no hi ha ningú que entenga exactament el que vosté està demanant. És un drama, és un drama. Vivim en directe un drama polític i ideològic de primera magnitud, la caiguda d’una ideologia i d’una posició personal davant la política que res té a vore amb la realitat econòmica i social de la Comunitat Valenciana.
Moltes gràcies. (Aplaudiments)
La República Federal Alemanya, França, Itàlia i els tres països del Benelux (Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg) van signar poc després de la segona guerra mundial el Tractat Constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i el Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA o Euratom). Eren els dos Tractats que després es coneixerien com els Tractats de Roma i que venien impulsats per la decisió de sis països d’obrir el 1954 les seues fronteres per així permetre la lliure circul·lació de persones i mercaderies. Una vertadera revolució!
Llegint la premsa electrònica de hui he arribat a una notícia que deia: “